Us vam deixar que estàvem a Yazd, on encara ens hi havíem de quedar una nit més. Però després de dinar vam decidir marxar ja cap a Isfahan. I no és que Yazd no valgui la pena. Però va ser un moment d'inspiració i ara mateix crec que va ser una bona decisió, perquè ens ha permés guanyar un dia, i encara podrem encabir un punt més en la ruta per aquest interessant país.
Us podria ara parlar de Yazd i Isfahan. Sobretot d'Isfahan. Isfahan és un destí ineludible si es decideix venir a Iran. D'Isfahan s'ha dit que és l'obra mestra d'Iran, la joia de l'antiga Pèrsia, i una de les ciutats més boniques del món islàmic. No he vist tant de món, però potser aquestes definicions no van tant desencaminades. A Isfahan hi ha la Masjed-e Jameh, de més de 20.000 metres quadrats ( la més gran del país ).
Però sobretot Isfahan és la Plaça de l'Imam ( nom oficial ) però tothom la coneix i la continua anomenat Nagsh-e Jahan, el nom que havia tingut sempre, i que és la segona plaça més gran del món, després de la de Tiananmen. Al voltant de la plaça, dues de les mesquites més boniques del món, palaus, el bazar, i un munt d'artesans. A la tarda, un munt de famílies i parelles... fent picnics. Un cop més donar les gràcies, aquesta vegada a la família de l'Ahmed, per convidar-nos a asseure'ns amb ells a beure te i berenar.
L'altre punt on es concentra la gent és al llarg del riu Zayandeh, que travessa la ciutat. Dels diferents ponts que enllacen una banda i l'altra en destaquen quatre, que són els històrics. Però no us aburriré parlant-vos de dades històriques ni arquitectòniques. El cas és que les dues riberes del riu s'han adaptat a la ciutat perquè la gent pugui gaudir del riu, un punt de trobada, per passejar, recitar poesia o, adivineu,... fer picnics!!
Però he titulat aquesta entrada TOLERANCIA, no Isfahan ni Yazd, ni el nom de cap de les altres ciutats que hem visitat. I el motiu és que a Isfahan, a banda del meravellosa que pugui ser la seva plaça o els seus ponts, ens va sorprendre sobretot pel barri de Jolfa, el barri armeni. I en el barri armeni, esglésies i una catedral. I no és que estiguin allà com a reliquia històrica, sino que estan actives i amb les portes obertes a tothom.
Sorpren que en un país que s'autoanomena i es defineix com a República Islàmica, i probablement un dels règims islàmics més severs, la constitució garanteixi la llibertat de creences. Es evident que la majoria de la població és musulmana, i les dades oficials parlen d'un 89% de musulmans xiites, i un 10% de musulmans sunites. Però també hi ha jueus, cristians i zoroastrians.
El Zoroastrianisme és una religió preislàmica, i actualment, els fidels que encara queden, es concentren a Yazd i als seus voltants. Molt abans, però, havia estat la religió principal en el que avui coneixem com Iran fins que la conquesta àrab va portar l'Islam. Eren els seguidors de Zaratrusta, i va ser una de les primeres religions en postular per un déu omnipotent i invisible. L'Ésser Suprem, Ahura Mazda, no té cap símbol ni icona que el representi, però els seus seguidors han de resar en direcció de la llum. La única llum que es podia controlar a l'antiguitat era el foc, i per tant van erigir temples on mantenir cremant una flama eternament.
Chak Chak, prop de Yazd, encara avui, atrau a peregrins seguidors d'aquesta religió. Al cim d'una muntanya escarpada hi ha un petit temple zoroastrià amb la flama encesa. També als voltants de Yazd hi ha diferents temples del foc, tots ells temples de culte dels zoroastrians. Creuen en el dualisme, en una batalla eterna entre el bé i el mal, que són els responsables del dia i la nit, la vida i la mort. Es una religió que encara es practica, i l'Ali ens va portar a Cham, un poblet de no més de quinze cases i que encara es una comunitat zoroastriana activa. Allà ens vans obrir les portes d'un temple del foc actual: el ritual és el mateix, es resa mirant la llum, però en aquest la llum és una bombeta de baix costum... A Chak Chak, però, encara hi ha una flama autèntica.
I a Isfahan, com deia abans, ens va sorprendre Jolfa, el barri armeni. Aquí hi ha esglésies actives i moltes cases tenen a la porta una creu. Els cristians ja eren presents a Iran abans de l'arribada de l'Islam, i, actualment, les dades oficials parlen d'uns 250.000 cristians, etiqueta en la que s'engloben catòlics romans, protestants, adventistes... La comunitat cristiana no està perseguida, al contrari del que podríem pensar, ni està discriminada. A la majoria de grans ciutats hi ha esglésies, però és aquí on hem vist un barri més diferenciat. Com deiem, ser cristià no està perseguit. De fet, els cristians tenen permís per consumir alcohol ( en un país on l'alcohol està prohibit ), i tenen permís per celebrar festes mixtes de nois i noies on es permet ballar ( en un país on ballar també està vetat ), sempre i quan en aquestes festes no hi prenguin part musulmans. A Teheran per exemple, hi ha centres esportius mixtos, on les noies poden practicar esport sense cobrir-se amb el hejab. Fins i tot ens van dir que aTeheran hi ha un restaurant armeni on les dones poden menjar sense tapar-se el cap, perquè els musulmans tenen prohibit entrar en aquest restaurant.
Així doncs, al contrari del que podríem parlar, hi ha tolerància envers altres religions. Fins i to sembla ser que hi ha alguna comunitat jueva, i encara hi ha unes 30 sinagogues actives, de les quals no en tenim constància. Després de la Revolució Islàmica gran part de la població jueva va emigrar, la majoria cap als Estats Units. Actualment hi ha censats uns 25.000 jueus a Iran. Encara en una data tant propera com el 2007 el govern d'Israel va oferir incentius i ajudes econòmiques a les famílies jueves d'Iran per afavorir una emigració massiva. La Societat Jueva d'Iran va rebutjar la oferta dient que la identitat dels jueus iranians no es podia bescanviar per cap quantitat de diners. Actualment es concentren en grans ciutats com Teheran, Isfahan o Shiraz, actius en els bazars i en el negocis de les joieries.
Pel que fa a nosaltres pensàvem que com a guiris i no musulmans podríem tenir alguna pega, no al carrer, sino que ens neguessin l'entrada en alguna mesquita o lloc de culte. Tot al contrari. I no només el papa i en Jordi. Tampoc jo, com a noia, m'han negat l'entrada enloc. Sovint m'he quedat a la porta d'alguna mesquita, mausoleu o santuari on hi havia homes resant, esperant a que el papa i en Jordi sortissin. Sempre, sempre, m'han fet entrar. Mai no m'he hagut de quedar fora. La gent sempre et convida a que passis i miris, sempre que ho facis amb respecte. I no parlo de les mesquites que surten a la guia de viatges, i on hi entra tothom perquè a part de mesquita són un lloc de visita. Parlo de mesquites de barri qualsevol, mesquites i santuaris que no surten a cap llibre, però que són el seu punt de trobada i culte. Ahir per exemple, en una petita mesquita d'Isfahan. El papa ja havia entrat, i en Jordi i jo ens vam quedar a la porta. Un iaio sentat al patí ens va fer senyals perquè passéssim, i ens va fer entrar. Quan ja ens calçavem, va sortir amb una tetera i tres gots, i ens va convidar a te a tots tres. No ens va preguntar res, ni d'on veniem ni qui érem. Simplement ens van acollir i ens van convidar.
No parlaré del que puguin dir o fer les altes esferes, els ayatollahs que tallen el bacallà. Però si que puc dir que la manera d'entendre la religió, pel que nosaltres hem vist fins ara, és molt tolerant. Si que hem vist en algun mausoleu escenes de devoció extrema, i gent resant amb llàgrimes als ulls. Però no crec que aquesta sigui la forma predominant, ni molt menys. I fns i tot en un santuari de Shiraz, en teoria on no es permet l'entrada a no musulmans, però també ens van deixar entrar. En aquest santuari l'entrada és separada per homes i dones, i jo em vaig haver de posar un chador que em van deixar, però tampoc aquí ens va mirar ningú malament.
Pel que hem vist i conegut només podem dir que Iran és un país tolerant, que practica aquesta virtut i que és tot el contrari del que semblaria ser.
Us podria ara parlar de Yazd i Isfahan. Sobretot d'Isfahan. Isfahan és un destí ineludible si es decideix venir a Iran. D'Isfahan s'ha dit que és l'obra mestra d'Iran, la joia de l'antiga Pèrsia, i una de les ciutats més boniques del món islàmic. No he vist tant de món, però potser aquestes definicions no van tant desencaminades. A Isfahan hi ha la Masjed-e Jameh, de més de 20.000 metres quadrats ( la més gran del país ).
Però sobretot Isfahan és la Plaça de l'Imam ( nom oficial ) però tothom la coneix i la continua anomenat Nagsh-e Jahan, el nom que havia tingut sempre, i que és la segona plaça més gran del món, després de la de Tiananmen. Al voltant de la plaça, dues de les mesquites més boniques del món, palaus, el bazar, i un munt d'artesans. A la tarda, un munt de famílies i parelles... fent picnics. Un cop més donar les gràcies, aquesta vegada a la família de l'Ahmed, per convidar-nos a asseure'ns amb ells a beure te i berenar.
L'altre punt on es concentra la gent és al llarg del riu Zayandeh, que travessa la ciutat. Dels diferents ponts que enllacen una banda i l'altra en destaquen quatre, que són els històrics. Però no us aburriré parlant-vos de dades històriques ni arquitectòniques. El cas és que les dues riberes del riu s'han adaptat a la ciutat perquè la gent pugui gaudir del riu, un punt de trobada, per passejar, recitar poesia o, adivineu,... fer picnics!!
Però he titulat aquesta entrada TOLERANCIA, no Isfahan ni Yazd, ni el nom de cap de les altres ciutats que hem visitat. I el motiu és que a Isfahan, a banda del meravellosa que pugui ser la seva plaça o els seus ponts, ens va sorprendre sobretot pel barri de Jolfa, el barri armeni. I en el barri armeni, esglésies i una catedral. I no és que estiguin allà com a reliquia històrica, sino que estan actives i amb les portes obertes a tothom.
Sorpren que en un país que s'autoanomena i es defineix com a República Islàmica, i probablement un dels règims islàmics més severs, la constitució garanteixi la llibertat de creences. Es evident que la majoria de la població és musulmana, i les dades oficials parlen d'un 89% de musulmans xiites, i un 10% de musulmans sunites. Però també hi ha jueus, cristians i zoroastrians.
El Zoroastrianisme és una religió preislàmica, i actualment, els fidels que encara queden, es concentren a Yazd i als seus voltants. Molt abans, però, havia estat la religió principal en el que avui coneixem com Iran fins que la conquesta àrab va portar l'Islam. Eren els seguidors de Zaratrusta, i va ser una de les primeres religions en postular per un déu omnipotent i invisible. L'Ésser Suprem, Ahura Mazda, no té cap símbol ni icona que el representi, però els seus seguidors han de resar en direcció de la llum. La única llum que es podia controlar a l'antiguitat era el foc, i per tant van erigir temples on mantenir cremant una flama eternament.
Chak Chak, prop de Yazd, encara avui, atrau a peregrins seguidors d'aquesta religió. Al cim d'una muntanya escarpada hi ha un petit temple zoroastrià amb la flama encesa. També als voltants de Yazd hi ha diferents temples del foc, tots ells temples de culte dels zoroastrians. Creuen en el dualisme, en una batalla eterna entre el bé i el mal, que són els responsables del dia i la nit, la vida i la mort. Es una religió que encara es practica, i l'Ali ens va portar a Cham, un poblet de no més de quinze cases i que encara es una comunitat zoroastriana activa. Allà ens vans obrir les portes d'un temple del foc actual: el ritual és el mateix, es resa mirant la llum, però en aquest la llum és una bombeta de baix costum... A Chak Chak, però, encara hi ha una flama autèntica.
I a Isfahan, com deia abans, ens va sorprendre Jolfa, el barri armeni. Aquí hi ha esglésies actives i moltes cases tenen a la porta una creu. Els cristians ja eren presents a Iran abans de l'arribada de l'Islam, i, actualment, les dades oficials parlen d'uns 250.000 cristians, etiqueta en la que s'engloben catòlics romans, protestants, adventistes... La comunitat cristiana no està perseguida, al contrari del que podríem pensar, ni està discriminada. A la majoria de grans ciutats hi ha esglésies, però és aquí on hem vist un barri més diferenciat. Com deiem, ser cristià no està perseguit. De fet, els cristians tenen permís per consumir alcohol ( en un país on l'alcohol està prohibit ), i tenen permís per celebrar festes mixtes de nois i noies on es permet ballar ( en un país on ballar també està vetat ), sempre i quan en aquestes festes no hi prenguin part musulmans. A Teheran per exemple, hi ha centres esportius mixtos, on les noies poden practicar esport sense cobrir-se amb el hejab. Fins i tot ens van dir que aTeheran hi ha un restaurant armeni on les dones poden menjar sense tapar-se el cap, perquè els musulmans tenen prohibit entrar en aquest restaurant.
Així doncs, al contrari del que podríem parlar, hi ha tolerància envers altres religions. Fins i to sembla ser que hi ha alguna comunitat jueva, i encara hi ha unes 30 sinagogues actives, de les quals no en tenim constància. Després de la Revolució Islàmica gran part de la població jueva va emigrar, la majoria cap als Estats Units. Actualment hi ha censats uns 25.000 jueus a Iran. Encara en una data tant propera com el 2007 el govern d'Israel va oferir incentius i ajudes econòmiques a les famílies jueves d'Iran per afavorir una emigració massiva. La Societat Jueva d'Iran va rebutjar la oferta dient que la identitat dels jueus iranians no es podia bescanviar per cap quantitat de diners. Actualment es concentren en grans ciutats com Teheran, Isfahan o Shiraz, actius en els bazars i en el negocis de les joieries.
Pel que fa a nosaltres pensàvem que com a guiris i no musulmans podríem tenir alguna pega, no al carrer, sino que ens neguessin l'entrada en alguna mesquita o lloc de culte. Tot al contrari. I no només el papa i en Jordi. Tampoc jo, com a noia, m'han negat l'entrada enloc. Sovint m'he quedat a la porta d'alguna mesquita, mausoleu o santuari on hi havia homes resant, esperant a que el papa i en Jordi sortissin. Sempre, sempre, m'han fet entrar. Mai no m'he hagut de quedar fora. La gent sempre et convida a que passis i miris, sempre que ho facis amb respecte. I no parlo de les mesquites que surten a la guia de viatges, i on hi entra tothom perquè a part de mesquita són un lloc de visita. Parlo de mesquites de barri qualsevol, mesquites i santuaris que no surten a cap llibre, però que són el seu punt de trobada i culte. Ahir per exemple, en una petita mesquita d'Isfahan. El papa ja havia entrat, i en Jordi i jo ens vam quedar a la porta. Un iaio sentat al patí ens va fer senyals perquè passéssim, i ens va fer entrar. Quan ja ens calçavem, va sortir amb una tetera i tres gots, i ens va convidar a te a tots tres. No ens va preguntar res, ni d'on veniem ni qui érem. Simplement ens van acollir i ens van convidar.
No parlaré del que puguin dir o fer les altes esferes, els ayatollahs que tallen el bacallà. Però si que puc dir que la manera d'entendre la religió, pel que nosaltres hem vist fins ara, és molt tolerant. Si que hem vist en algun mausoleu escenes de devoció extrema, i gent resant amb llàgrimes als ulls. Però no crec que aquesta sigui la forma predominant, ni molt menys. I fns i tot en un santuari de Shiraz, en teoria on no es permet l'entrada a no musulmans, però també ens van deixar entrar. En aquest santuari l'entrada és separada per homes i dones, i jo em vaig haver de posar un chador que em van deixar, però tampoc aquí ens va mirar ningú malament.
Pel que hem vist i conegut només podem dir que Iran és un país tolerant, que practica aquesta virtut i que és tot el contrari del que semblaria ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada