PICNICS

Ja vaig dir el difícil que resulta trobar un restaurant com l'entenem nosaltres. Ho estan amagats, ho només els indiquen en farsi, i podria ser que hagúessim passat per davant de centenars d'ells i no els hem vist. Però ho dubto molt. De fet, el que abunda més són els kababis, llocs on fan kebabs, com no. Amb una mica de sort hi ha un parell de taules on deixar-nos caure.

Potser perquè els iranians passen d'anar de restaurant no n'hi ha gaires, o potser perquè tampoc els troben. I em sembla molt que tampoc els necessiten. Perquè el que realment els hi agrada és anar de picnic.

El picnic és una tradició nacional molt arrelada. No sé d'on vindrà, potser d'un passat nòmada que se'ls haurà quedat gravat en el codi genètic. El cas és que qualsevol dia, ocasió o lloc és ideal per fer el picnic. Una família no és completa si no disposa d'una cistella de picnic ( el model és estandard, només canvia el color ) i un termo ( si pot ser fabricat a Japó, que aguanta el te calent durant 24 hores, es veu que els que fan a la Xina no són de tanta qualitat ). Surten de treballar i es monten un petit picnic al parc o a qualsevol jardí de la ciutat que sigui. Una rotonda també és un bon lloc. O la mitjana d'una autopista. La qüestió és que els picnics no són una sortida organitzada, i normalment no van massa lluny. Allà on els hi sembla despleguen la manta, obren la cistelleta de plàstic i comencen traient primer el termo de te, i després els gots, fruits secs, naan, patata bullida, sucre, ... una cistella de picnic iraniana és tot un món de sorpreses i hi pot haver de tot.

El cas és que hem tingut l'honor no només d'observar sino de participar en més d'un picnic d'aquests. I és que qualsevol taxista que et faci un trajecte una mica més llarg de 30 minuts et pot sorprendre en qualsevol moment parant el cotxe allà on sigui i fer-te baixar del cotxe. El primer cop sorprèn perquè no saps el què està passant.

En Mustafa per exemple, de qui ja us vaig parlar. Camí de Persepolis para a un costat de l'autopista,obre el maletero i ens monta un picnic improvisat sobre el capó del cotxe.

Avui l'Ali, un altre taxista que ens feia la ruta dels pobles zoroastrians, pensàvem que ens deixaria una estoneta al migdia, tal i com havíem quedat amb ell, per anar a dinar. La sorpresa és quan surt de la carretera i aparca enmig d'un poble de fang abandonat. Nosaltres que sortim amb les càmares de fotos, perquè no era gaire diferent de tot el que havíem anat veient aquest matí. I veiem que treu la manta i una cistella, i ens diu que ens asseguem a dinar amb ell. Picnic iranià. L'Ali no parla res d'anglès, però ens fa dinar amb ell. Ja havíem vist que a cada parada entrava en alguna botigueta a comprar menjar, però realment em pensava que aprofitava les nostres visites per comprar per ell.I ens estava comprant el dinar. Ens explicat que s'ha casat dues vegades i que té dos fills, un de cada dona. Això l'ha omplert d'orgull perquè s'ha fotut un fart de riure una bona estona. Pensareu que si ell no parla anglès el nostre nivell de farsi ha millorat molt en els dies que portem aquí. Però no, gens ni mica. Tot això ho hem sabut perquè portàvem un traductor. He dit traductor, no guia. Perquè aquest matí, quan anàvem a pujar al taxi, s'ha autoinvitat un noiet i ens ha dit que ens acompanyava. Ja ens anem habituant a que aquí tothom et tracti com si et conegués de tota la vida. Ens ha dit que el seu oncle treballa a l'hotel on estem allotjats, i que li agradaria venir per practicar anglès. Li hem dit que clar, vine amb nosaltres, total, per què no??

A Kerman, en Magi, el conductor que ens va portar a nosaltres i al noi italià a fer tot un circuit d'un dia, també. Al baixar dels Kaluts ja tenia les galetes i el termo de te calent sobre el cotxe per donar-nos la benvinguda.
Shuhstar, per exemple, és una ciutat petita i molt tranquil.la. Pel mig passa un riu, amb poca aigua, val a dir, però la imatge, enmig d'un paisatge tant àrid, amb les muntanyes color terra al fons, i els ponts de pedra que l'atravessen és realment molt xula. Al llarg del riu han fet una mena de passeig amb bancs i arbrets, i la part seca del riu fa que sigui com una platja. Vam arribar a Shuhstar un dijous. Aquí el cap de setmana comença el dijous a la tarda, i el dia realment festiu és el divendres. El nostre hotel estava just al davant del riu. Ja quan vam arribar vam veure un munt de famílies amb els cotxes aparcats en aquesta mena de platgeta fent els seus picnics. Però aquí l'ambient començava després de sopar. Tot el passeig i la platgeta estava plena de cotxes i motos de la gent jove. Aquí no hi ha bars, molt menys pubs i per descomptat les discoteques no existeixen. Així que els joves surten a la nit... però a fer un picnic i fumar amb la pipa. Quina extesa de mantes i pipes!! I nosaltres, tot passejant per allà mig, erem el centre d'atenció, perquè tothom et saluda, et dóna la benvinguda, i et convida a asseure't amb ells a fumar i menjar. Aquell dia érem encara "novatos" en tot això i no ens vam asseure amb ningú. Només un grup de joves va insistir tant que el papa es va haver d'ajupir amb ells a fumar una mica. El més xerraire del grup era l'Abdel, que es va voler fer una foto amb el papa i es va despedir dient-li "I love you!". Aquests picnics nocturns són cosa només de la gent jove, però es mantenen les formes, i nois i noies els fan en grups separats. En una banda nois, i en una altra noies. No vam veure ni un sol grup on alguna noia s'assegués entre els nois.