dissabte, 20 de novembre del 2010

divendres, 19 de novembre del 2010

DESPEDINT-NOS D'IRAN

Salam! Us havia deixat a Kashan. El nostre últim dia a Iran va ser anar a Abyneh pel matí i a Qom a la tarda.
Abyaneh és un petit poble de muntanya molt tranquil i que ha estat una de les meves sorpreses d'aquest viatge. Si ho arribo a saber potser hi hauria fet nit. De fet està mig abandonat i la major part dels seus habitants són gent gran i molt gran. Vam arribar força aviat i no hi havia quasi ningú pels carrers... Però a mig matí el carrer "major" del poble semblava les Rambles de Barcelona. La veritat és que al llarg de tot el nostre recorregut per Iran hi hem trobat molt pocs "guiris", i sovint hem estat a llocs on no n'hem vist a cap. Fins i tot en ciutats com Isfahan és possible anar a punts de visita principals i no trobar-hi ningú. I la nostra sorpresa va ser veure tal concentració de turistes en un lloc com aquest. Després, a la entrada del poble, vam descobrir que hi havia aparcats un munt de cotxes i 6 autocars! I això, a Iran, sembla impossible. De fet no tots érem estrangers. El més sorprenent és que la majoria era gent del país, però de la ciutat. I se'ls veia d'una hora lluny. Allà vaig veure clar que la figura del "dominguero" o pixapins és universal. Moltes de les domingueres iranianes també porten els pantalons de xandall amb sabates, tots coneixem l'estil "arreglà pero informal". I intuim que la gent del poble se'ls mirava com nosaltres mirem els xaves quan venen. L'actitud és la mateixa.

I a la tarda... Qom. Perquè no dir-ho, aquesta ha estat la meva única experiència desagradable d'Iran. I si algú llegeix aquest blog recomano anar a Qom amb precaució i només com a parada per a una visita ràpida. Sobretot si ets dona. Qom és la segona ciutat sagrada d'Iran després de Mashhad, i l'únic punt d'interés és el santuari on està enterrada Fatima, la germana de l'Imam Reza. En principi els no musulmans no poden entrar, i en un primer moment a la porta semblava que no tenien molt clar si havíem d'entrar. Venia amb nosaltres un noi iranià i al final ens van donar permís per entrar al santuari. Imprescindible posar-te el chador si ets noia ( obligatori a diferents mesquites del país, però si no en téns sempre te'n deixen un a l'entrada ). Dins el santuari fervor religiós i mirades estranyes. A mi em van cridar l'atenció un parell de vegades perquè el llençol se'm queia una mica enrera i ensenyava una mica de cerrell. Però allà dins ho podia entendre. El problema va ser al sortir, ja al carrer. Centenars de persones que entraven i sortien del santuari o que simplement estaven allà. En uns 100 metres no sabria dir la de vegades que em van estirar del braç per aturar-me i recriminar-me la manera de vestir i sobretot que no portés el mocador ben posat. Fins ara mai, mai, en cap mesquita de cap punt del país ni cap persona del carrer m'havia mirat malament. El més curiós és que totes eren dones tipus corb ( les de negre de cap a peus ) les que em van aturar per dir-me que em comportés. El cas és que em vaig sentir molt incòmode i no vaig ni voler soper aquí. I perquè no dir-ho, per una bona estona van aconseguir enterbolir la bona imatge que tenia d'Iran i sobretot la seva gent. Suposo que no és d'estranyar, perquè d'aquí són els clergues de mà dura que han governat el país des de 1980. La gènesis de la revolució de 1979 es podria acreditar a Qom, que van actuar contra el règim del shah amb anterioritat a l'exili de Khomeini el 1964. Avui Qom continua essent una de les ciutats més religioses i conservadores d'Iran, i aquí venen estudiosos xiites d'Iran i arreu del món per estudiar a les seves madrasses ( escoles coràniques ).

Després de la visita ràpida i desagradable de Qom, cap a l'aeroport a passar-hi la nit. La nit de l'aeroport ha estat llarguíssima. 8 hores d'espera des de les deu de la nit fins a les sis del matí que no sortia el nostre avió cap a Istambul, via Ankara... Un adéu a Iran una mica desagradable i molt cansat, ens fa arribar a Istambul en un estat força lamentable, però després d'haver dormit aquesta nit... Les coses es veuen d'un altre color. Quedaran els bons records d'Iran, i pel que he vist avui imatges inoblidables d'Istambul.

dimarts, 16 de novembre del 2010

ULTIMA ETAPA A IRAN

Aquest matí hem deixat Isfahan enrera i ara estem a Kashan. Kashan ho tenia com ha interrogant, perquè no sabia si hi hauria temps de venir o no, o en tot cas com una aturada en el camí. Però amb els canvis que hem fet sobre la marxa hem guanyat una mica de temps, i avui hem pogut visitar Kashan. I les últimes hores a Iran seran maratonianes. Demà al matí anem a Abyaneh, un petit poblet de muntanya que tothom ens ha recomanat. I a la tarda comencem a apropar-nos al final del nostre viatge. Demà a la tarda marxem cap a Qom, la segona ciutat sagrada d'Iran. Pel que sembla demà és una festa religiosa, i Qom estarà especialment atrafegada. No sé exactament quina és la celebració de demà, però crec que pot prometre. Fins ara no haviem vist quasi gens d'exaltació religiosa, però sembla ser que demà pot ser "heavy". Però tot això ja us ho explicaré demà passat... des d'Istambul.

Perquè Iran s'està acabant per nosaltres. Després de Qom hem d'arribar a Teheran. Suposo que hi arribarem cap a mitjanit, i haurem de passar la nit a l'aeroport, perquè a les 6 de la matinada surt el nostre avió cap a Turquia. Així que aquesta és la última nit que dormirem i no tornarem a enganxar un altre llit fins d'aquí a 48 hores. Per sort aquí on estem ens han proporcionat uns llits més durs que una pedra, així que el terra de l'aeroport de Teheran no serà molt pitjor que això. Ara mateix són les 9 del vespre, i ja fa mitja hora que el papa i en Jordi estan dormint com nens petits. Suposo que volen aprofitar aquestes últimes hores de son.

Deixo aquí la meva última entrada des d'Iran. Ens veiem a Istambul!!

TOLERANCIA

Us vam deixar que estàvem a Yazd, on encara ens hi havíem de quedar una nit més. Però després de dinar vam decidir marxar ja cap a Isfahan. I no és que Yazd no valgui la pena. Però va ser un moment d'inspiració i ara mateix crec que va ser una bona decisió, perquè ens ha permés guanyar un dia, i encara podrem encabir un punt més en la ruta per aquest interessant país.

Us podria ara parlar de Yazd i Isfahan. Sobretot d'Isfahan. Isfahan és un destí ineludible si es decideix venir a Iran. D'Isfahan s'ha dit que és l'obra mestra d'Iran, la joia de l'antiga Pèrsia, i una de les ciutats més boniques del món islàmic. No he vist tant de món, però potser aquestes definicions no van tant desencaminades. A Isfahan hi ha la Masjed-e Jameh, de més de 20.000 metres quadrats ( la més gran del país ).
Però sobretot Isfahan és la Plaça de l'Imam ( nom oficial ) però tothom la coneix i la continua anomenat Nagsh-e Jahan, el nom que havia tingut sempre, i que és la segona plaça més gran del món, després de la de Tiananmen. Al voltant de la plaça, dues de les mesquites més boniques del món, palaus, el bazar, i un munt d'artesans. A la tarda, un munt de famílies i parelles... fent picnics. Un cop més donar les gràcies, aquesta vegada a la família de l'Ahmed, per convidar-nos a asseure'ns amb ells a beure te i berenar.

L'altre punt on es concentra la gent és al llarg del riu Zayandeh, que travessa la ciutat. Dels diferents ponts que enllacen una banda i l'altra en destaquen quatre, que són els històrics. Però no us aburriré parlant-vos de dades històriques ni arquitectòniques. El cas és que les dues riberes del riu s'han adaptat a la ciutat perquè la gent pugui gaudir del riu, un punt de trobada, per passejar, recitar poesia o, adivineu,... fer picnics!!

Però he titulat aquesta entrada TOLERANCIA, no Isfahan ni Yazd, ni el nom de cap de les altres ciutats que hem visitat. I el motiu és que a Isfahan, a banda del meravellosa que pugui ser la seva plaça o els seus ponts, ens va sorprendre sobretot pel barri de Jolfa, el barri armeni. I en el barri armeni, esglésies i una catedral. I no és que estiguin allà com a reliquia històrica, sino que estan actives i amb les portes obertes a tothom.

Sorpren que en un país que s'autoanomena i es defineix com a República Islàmica, i probablement un dels règims islàmics més severs, la constitució garanteixi la llibertat de creences. Es evident que la majoria de la població és musulmana, i les dades oficials parlen d'un 89% de musulmans xiites, i un 10% de musulmans sunites. Però també hi ha jueus, cristians i zoroastrians.

El Zoroastrianisme és una religió preislàmica, i actualment, els fidels que encara queden, es concentren a Yazd i als seus voltants. Molt abans, però, havia estat la religió principal en el que avui coneixem com Iran fins que la conquesta àrab va portar l'Islam. Eren els seguidors de Zaratrusta, i va ser una de les primeres religions en postular per un déu omnipotent i invisible. L'Ésser Suprem, Ahura Mazda, no té cap símbol ni icona que el representi, però els seus seguidors han de resar en direcció de la llum. La única llum que es podia controlar a l'antiguitat era el foc, i per tant van erigir temples on mantenir cremant una flama eternament.
Chak Chak, prop de Yazd, encara avui, atrau a peregrins seguidors d'aquesta religió. Al cim d'una muntanya escarpada hi ha un petit temple zoroastrià amb la flama encesa. També als voltants de Yazd hi ha diferents temples del foc, tots ells temples de culte dels zoroastrians. Creuen en el dualisme, en una batalla eterna entre el bé i el mal, que són els responsables del dia i la nit, la vida i la mort. Es una religió que encara es practica, i l'Ali ens va portar a Cham, un poblet de no més de quinze cases i que encara es una comunitat zoroastriana activa. Allà ens vans obrir les portes d'un temple del foc actual: el ritual és el mateix, es resa mirant la llum, però en aquest la llum és una bombeta de baix costum... A Chak Chak, però, encara hi ha una flama autèntica.

I a Isfahan, com deia abans, ens va sorprendre Jolfa, el barri armeni. Aquí hi ha esglésies actives i moltes cases tenen a la porta una creu. Els cristians ja eren presents a Iran abans de l'arribada de l'Islam, i, actualment, les dades oficials parlen d'uns 250.000 cristians, etiqueta en la que s'engloben catòlics romans, protestants, adventistes... La comunitat cristiana no està perseguida, al contrari del que podríem pensar, ni està discriminada. A la majoria de grans ciutats hi ha esglésies, però és aquí on hem vist un barri més diferenciat. Com deiem, ser cristià no està perseguit. De fet, els cristians tenen permís per consumir alcohol ( en un país on l'alcohol està prohibit ), i tenen permís per celebrar festes mixtes de nois i noies on es permet ballar ( en un país on ballar també està vetat ), sempre i quan en aquestes festes no hi prenguin part musulmans. A Teheran per exemple, hi ha centres esportius mixtos, on les noies poden practicar esport sense cobrir-se amb el hejab. Fins i tot ens van dir que aTeheran hi ha un restaurant armeni on les dones poden menjar sense tapar-se el cap, perquè els musulmans tenen prohibit entrar en aquest restaurant.

Així doncs, al contrari del que podríem parlar, hi ha tolerància envers altres religions. Fins i to sembla ser que hi ha alguna comunitat jueva, i encara hi ha unes 30 sinagogues actives, de les quals no en tenim constància. Després de la Revolució Islàmica gran part de la població jueva va emigrar, la majoria cap als Estats Units. Actualment hi ha censats uns 25.000 jueus a Iran. Encara en una data tant propera com el 2007 el govern d'Israel va oferir incentius i ajudes econòmiques a les famílies jueves d'Iran per afavorir una emigració massiva. La Societat Jueva d'Iran va rebutjar la oferta dient que la identitat dels jueus iranians no es podia bescanviar per cap quantitat de diners. Actualment es concentren en grans ciutats com Teheran, Isfahan o Shiraz, actius en els bazars i en el negocis de les joieries.

Pel que fa a nosaltres pensàvem que com a guiris i no musulmans podríem tenir alguna pega, no al carrer, sino que ens neguessin l'entrada en alguna mesquita o lloc de culte. Tot al contrari. I no només el papa i en Jordi. Tampoc jo, com a noia, m'han negat l'entrada enloc. Sovint m'he quedat a la porta d'alguna mesquita, mausoleu o santuari on hi havia homes resant, esperant a que el papa i en Jordi sortissin. Sempre, sempre, m'han fet entrar. Mai no m'he hagut de quedar fora. La gent sempre et convida a que passis i miris, sempre que ho facis amb respecte. I no parlo de les mesquites que surten a la guia de viatges, i on hi entra tothom perquè a part de mesquita són un lloc de visita. Parlo de mesquites de barri qualsevol, mesquites i santuaris que no surten a cap llibre, però que són el seu punt de trobada i culte. Ahir per exemple, en una petita mesquita d'Isfahan. El papa ja havia entrat, i en Jordi i jo ens vam quedar a la porta. Un iaio sentat al patí ens va fer senyals perquè passéssim, i ens va fer entrar. Quan ja ens calçavem, va sortir amb una tetera i tres gots, i ens va convidar a te a tots tres. No ens va preguntar res, ni d'on veniem ni qui érem. Simplement ens van acollir i ens van convidar.

No parlaré del que puguin dir o fer les altes esferes, els ayatollahs que tallen el bacallà. Però si que puc dir que la manera d'entendre la religió, pel que nosaltres hem vist fins ara, és molt tolerant. Si que hem vist en algun mausoleu escenes de devoció extrema, i gent resant amb llàgrimes als ulls. Però no crec que aquesta sigui la forma predominant, ni molt menys. I fns i tot en un santuari de Shiraz, en teoria on no es permet l'entrada a no musulmans, però també ens van deixar entrar. En aquest santuari l'entrada és separada per homes i dones, i jo em vaig haver de posar un chador que em van deixar, però tampoc aquí ens va mirar ningú malament.

Pel que hem vist i conegut només podem dir que Iran és un país tolerant, que practica aquesta virtut i que és tot el contrari del que semblaria ser.


divendres, 12 de novembre del 2010

PICNICS

Ja vaig dir el difícil que resulta trobar un restaurant com l'entenem nosaltres. Ho estan amagats, ho només els indiquen en farsi, i podria ser que hagúessim passat per davant de centenars d'ells i no els hem vist. Però ho dubto molt. De fet, el que abunda més són els kababis, llocs on fan kebabs, com no. Amb una mica de sort hi ha un parell de taules on deixar-nos caure.
Potser perquè els iranians passen d'anar de restaurant no n'hi ha gaires, o potser perquè tampoc els troben. I em sembla molt que tampoc els necessiten. Perquè el que realment els hi agrada és anar de picnic.
El picnic és una tradició nacional molt arrelada. No sé d'on vindrà, potser d'un passat nòmada que se'ls haurà quedat gravat en el codi genètic. El cas és que qualsevol dia, ocasió o lloc és ideal per fer el picnic. Una família no és completa si no disposa d'una cistella de picnic ( el model és estandard, només canvia el color ) i un termo ( si pot ser fabricat a Japó, que aguanta el te calent durant 24 hores, es veu que els que fan a la Xina no són de tanta qualitat ). Surten de treballar i es monten un petit picnic al parc o a qualsevol jardí de la ciutat que sigui. Una rotonda també és un bon lloc. O la mitjana d'una autopista. La qüestió és que els picnics no són una sortida organitzada, i normalment no van massa lluny. Allà on els hi sembla despleguen la manta, obren la cistelleta de plàstic i comencen traient primer el termo de te, i després els gots, fruits secs, naan, patata bullida, sucre, ... una cistella de picnic iraniana és tot un món de sorpreses i hi pot haver de tot.
El cas és que hem tingut l'honor no només d'observar sino de participar en més d'un picnic d'aquests. I és que qualsevol taxista que et faci un trajecte una mica més llarg de 30 minuts et pot sorprendre en qualsevol moment parant el cotxe allà on sigui i fer-te baixar del cotxe. El primer cop sorprèn perquè no saps el què està passant.
En Mustafa per exemple, de qui ja us vaig parlar. Camí de Persepolis para a un costat de l'autopista,obre el maletero i ens monta un picnic improvisat sobre el capó del cotxe.
Avui l'Ali, un altre taxista que ens feia la ruta dels pobles zoroastrians, pensàvem que ens deixaria una estoneta al migdia, tal i com havíem quedat amb ell, per anar a dinar. La sorpresa és quan surt de la carretera i aparca enmig d'un poble de fang abandonat. Nosaltres que sortim amb les càmares de fotos, perquè no era gaire diferent de tot el que havíem anat veient aquest matí. I veiem que treu la manta i una cistella, i ens diu que ens asseguem a dinar amb ell. Picnic iranià. L'Ali no parla res d'anglès, però ens fa dinar amb ell. Ja havíem vist que a cada parada entrava en alguna botigueta a comprar menjar, però realment em pensava que aprofitava les nostres visites per comprar per ell.I ens estava comprant el dinar. Ens explicat que s'ha casat dues vegades i que té dos fills, un de cada dona. Això l'ha omplert d'orgull perquè s'ha fotut un fart de riure una bona estona. Pensareu que si ell no parla anglès el nostre nivell de farsi ha millorat molt en els dies que portem aquí. Però no, gens ni mica. Tot això ho hem sabut perquè portàvem un traductor. He dit traductor, no guia. Perquè aquest matí, quan anàvem a pujar al taxi, s'ha autoinvitat un noiet i ens ha dit que ens acompanyava. Ja ens anem habituant a que aquí tothom et tracti com si et conegués de tota la vida. Ens ha dit que el seu oncle treballa a l'hotel on estem allotjats, i que li agradaria venir per practicar anglès. Li hem dit que clar, vine amb nosaltres, total, per què no??
A Kerman, en Magi, el conductor que ens va portar a nosaltres i al noi italià a fer tot un circuit d'un dia, també. Al baixar dels Kaluts ja tenia les galetes i el termo de te calent sobre el cotxe per donar-nos la benvinguda.
Shuhstar, per exemple, és una ciutat petita i molt tranquil.la. Pel mig passa un riu, amb poca aigua, val a dir, però la imatge, enmig d'un paisatge tant àrid, amb les muntanyes color terra al fons, i els ponts de pedra que l'atravessen és realment molt xula. Al llarg del riu han fet una mena de passeig amb bancs i arbrets, i la part seca del riu fa que sigui com una platja. Vam arribar a Shuhstar un dijous. Aquí el cap de setmana comença el dijous a la tarda, i el dia realment festiu és el divendres. El nostre hotel estava just al davant del riu. Ja quan vam arribar vam veure un munt de famílies amb els cotxes aparcats en aquesta mena de platgeta fent els seus picnics. Però aquí l'ambient començava després de sopar. Tot el passeig i la platgeta estava plena de cotxes i motos de la gent jove. Aquí no hi ha bars, molt menys pubs i per descomptat les discoteques no existeixen. Així que els joves surten a la nit... però a fer un picnic i fumar amb la pipa. Quina extesa de mantes i pipes!! I nosaltres, tot passejant per allà mig, erem el centre d'atenció, perquè tothom et saluda, et dóna la benvinguda, i et convida a asseure't amb ells a fumar i menjar. Aquell dia érem encara "novatos" en tot això i no ens vam asseure amb ningú. Només un grup de joves va insistir tant que el papa es va haver d'ajupir amb ells a fumar una mica. El més xerraire del grup era l'Abdel, que es va voler fer una foto amb el papa i es va despedir dient-li "I love you!". Aquests picnics nocturns són cosa només de la gent jove, però es mantenen les formes, i nois i noies els fan en grups separats. En una banda nois, i en una altra noies. No vam veure ni un sol grup on alguna noia s'assegués entre els nois.

FOTOS...

Fotos és el que m'agradaria penjar, però el tema està molt complicat... Estem a Yazd, i tenim WIFI!!! Aquesta és la bona notícia. La dolenta: les connexions a Iran són molt, molt lentes. Crec que aquí al Silk Road s'hi concentra mig Iran. O com a mínim tots els guiris passem per aquí. Es un hotelet petit, i totes les habitacions donen a un jardí comunitari molt xulo, amb sofàs i taules per menjar. I pel que sembla la meitat dels que estem aquí venim amb el portàtil. Podeu imaginar que això gira molt i molt a poc a poc. Si per obrir el correu es requereixen uns minuts de paciència... La veritat és que porto des de les set de la tarda intentant posar UNA foto, però de moment no ho he aconseguit. I estic perdent la paciència. Abans d'anar a dormir ho tornaré a provar, però no prometo res.

DIA 4. SHUSH, SHUSHTAR, CHOQA ZANBIL

Arribats a Ahwaz, agafem un taxi que ens porta a Shustar, on farem nit.
Estem al Khuzestan, bastant propers a la frontera iraqui. Aquí hi ha concentrada la major part de la població àrab de l'Iran, tot i que també n'hi ha a la zona del Golf Pèrsic. Perquè Iran és un país musulmà, una república islàmica, però la seva gent no són àrabs. Es calcula que tant sols un 3% de la població són àrabs. I diferenciar-se de la imatge de país àrab és un punt que ens ha recalcat ja bastanta gent.
De fet, la majoria de la població d'Iran són perses, com ells mateixos insisteixen. Els perses són descendents de les races elamites i àries que van arribar al que ara coneixem com Iran, durant el tercer mil.leni AC. Els perses eren en orígen les tribus que van venir per establir l'Imperi Acamènida, i es calcula que actualment serien més del 50% de la població. Sembla ser que es senten molt orgullosos del seu orígen ari. Segurament serà per això que als aparadors de vàries llibreries que veig, o en paradetes de llibres al carrer, sempre, sempre, s'hi troba un exemplar del Mein Kampf, on Hitler hi va exposar les seves "grans teories". No sé si realment es deuen considerar admiradors de Hitler, per les seves idees sobre la supremacia de la raça ària, o si els motius cal buscar-los en les relacions entre Iran i Israel i els jueus. El cas és que resulta molt xocant, desagradable i repulsiu veure a Hitler publicat en farsi ( en qualsevol idioma, de fet ). Perquè em dóna a mi, que per molt aris que siguin ell no ho veuria així...
Deixant de banda el tema de les races i ètnies, el cert és que el Khuzestan fa frontera amb la Mesopotàmia milenària, i per tant, va ser terra, també, de les primeres civilitzacions i de grans imperis, forjats en el comerç i les guerres.
Es una zona molt àrida, diria que pràcticament desèrtica. A l'estiu s'arriben a temperatures de 50 graus, però es suposava que ara havia de ser una bona època per venir. Ja. Aquests dos dies que passem aquí passo calor com mai en ma vida. Potser també hi té a veure la roba que haig de portar i el mocador que m'ofega. No sé com s'ho fan aquestes dones amb els seus chadors negres per aguantar-ho. De fet, quan aquesta nit em dutxo veig que tinc el cos ple de ronxes vermelles , picors i una forta irritació a tot el cos per la suor i la roba enganxada.


dijous, 11 de novembre del 2010

DIA 3. TEHRAN-AHWAZ

Continuem el matí pululant per Teheran. Avui fa sol!! La ciutat ofereix una mica més de llum, però ens sembla igual d'insípida. Esperem que sigui hora d'agafar el tren que ens porta cap a Ahwaz, on esperem que comenci de veritat el viatge a Iran. El tren surt a les 15.40, amb puntualitat de rellotge suïs. En primera classe el bitllet no arriba a 10 dòlars. En primera classe es viatja en compartiment privats de 4 lliteres, així que paguem un bitllet més i tenim tot un compartiment per nosaltres sols. Així quan correm les cortines hem puc treure el mocador... Aix.
En teoria són 15 hores de trajecte, però a la pràctica són unes 18. Quasi assoleixo el récord de 20 hores en un tren indi. Ah!!! Quan és hora de resar el tren para en una estació, i el revisor, conductor i la meitat dels passatgers van a resar.

DIA 2. ALAMUT

El segon dia ens llevem aviat perquè des de Teheran anem a la vall d'Alamut a veure els castells dels assassins. Torna a ploure. Sortim de la ciutat i el paisatge és gris i monòton, i continua caient el mateix plugim d'ahir. Però a mesura que ens acostem al nostre destí el paisatge va canviant. Anem pujant i ens endinsem entre les muntanyes d'Alborz. La imatge que tenim al davant és fantàstica, però a mesura que tirem amunt, amunt.... boira. I la boira, una boira molt densa, ens acompanyarà la resta del camí i al llarg de tot el dia.
Al llarg del segle XII es va escampar per aquestes muntanyes una xarxa de castells ben fortificats. Eren els seguidors de Hasan-e Sabbah, un líder espiritual islàmic d'una secta herètica. La majoria d'aquests castells van ser capturats el 1256 per Hualagu Khan, que havia forçat primer la rendició del líder espiritual de la secta. Només dos castells, van decidir lluitar, i gràcies a les seves posicions privilegiades i les reserves d'aigua que tenien, van poder resistir fins a disset anys.
Deixant de banda la història el paisatge l'intuim espectacular. El castell d'Alamut està al cim d'una muntanya escarpada amb unes vistes totals de les valls circundants. Però tot això ho deixem a la imaginació perquè la boira no ens deixa veure res.

MIRANT ENRERA

TEHERAN
El nostre primer contacte amb la República Islàmica de l'Iran és Teheran, la capital. Aterrem a l'aeroport Imam Khomeini ( "senyor" que dóna nom a un munt de places, avingudes, carrers, escoles i edificis del país ). L'escala a Istambul ha estat prou llarga com per veure un vol anterior al nostre que sortia cap a Teheran. I el principal punt d'interés era veure les cares que esperaven per embarcar. Ens ha emocionat veure que tres guiris també volaven cap a Iran. Sembla ser que no som els únics insensats. Això si, quan surt el nostre vol som els únics. Però com a mínim ja sabem que hi ha algun turista més. Un vol comfortable i quan ja estem a punt d'aterrar es comença a veure un joc de mocadors. La majoria de dones havien pujat a l'avió tipus "melenas al viento", però això s'ha acabat. Així que em poso el mocador al cap. Es nota que sóc una novata, perquè elles queden mega fashion i jo semblo doña Rogelia. Passem el control de passaports i a l'aerport fa molta calor, i jo amb el plumon a sobre per anar ben tapada. Així que mentre en Jordi i el meu pare fan via i em diuen va afanyat, jo vaig bufant per la calor i intentant no perdre el mocador= la compostura. A elles les veig moure's amb normalitat i jo només faig que tocar-me el cap per assegurar-me que no se'm cau el drap.
Ens recull un taxista que ja ens estava esperant i ens porta cap a l'hotel Firouzeh. Dormim un parell d'horetes sobre els llençols que havien utilitzat els darrers clients perquè no teniem l'habitació preparada. Però estàvem tant cansats que no mirem gaire. Quan ens aixequem continua plovent, i de fet continuarà plovent tot el dia, suficient per donar un aire molt trist i fosc a la ciutat però que no molesta per passejar.
Teheran és la porta d'entrada a l'Iran, per raons òbvies, per a la majoria de viatgers. Però definitivament, o aquesta és la nostra percepció, un desti completament prescindible i del que sortir el més aviat possible. Teheran és una megaciutat, megaextensa, superpoblada i supertransitada. I no es pot esperar una altra cosa si s'hi concentren 15 milions d'habitants. És el centre polític i administratiu del país però no ofereix grans atraccions al nostre parer.
El primer que fem és anar al Palau del Golestan, que en el seu moment va ser el centre i el cor de la ciutat. Però la majoria d'edificis que el componen estan tancats, i els que no ens semblen buits de contingut.
La ciutat disposa d'una sèrie de museus suposadament interessants. El Museu de les Joies, el Museu de les Catifes, i el Museu del Vidre i Ceràmica. No en veiem cap. Només entrem al Museu Nacional, que fa un repàs del ric llegat històric de l'Iran, i es centra especialment en les troballes de Susa i de Persepolis. S'hi exhibeix una còpia del Codi de Hammurabi, del que es diu que és el primer codi legal escrit ( i que diu allò de "ojo por ojo, diente por diente", no ho transcric al català perquè em sembla que no ho diem així ), i l'original del qual s'exhibeix a Paris. La sala que exhibeix aquest còpia fa una mena de reivindació nacional i de protesta, amb fotografies de tot el que van prendre anglesos i francesos i que ara es poden contemplar, bàsicament, al Museu del Louvre de Paris i al British de Londres.
Donem una volteta pel bazar, veiem alguna mesquita, però la ciutat ens deixa freds. Com he dit abans és una ciutat molt poblada, amb molt de trànsit, i sembla ser que només ofereix grans edificis de formigó gris, completament monòtons. El conjunt dels edificis, del trànsit, i el color monòton de la gent, on predominen els grisos i negres... Sembla una ciutat trista.
El nostre hotel està al carrer AmirKabir, el carrer dels mecànics. Un taller al costat de l'altre. I si no és un taller és una botigueta que ven rodes o recanvis de peces de cotxe o moto. Així que mentre recorrem tot el carrer per anar cap al centre resulta ser que durant una bona estona sóc la única dóna que s'hi passeja. Tot són homes. Després amb taxi descobrim que a la ciutat tot es concentra. El nostre és el carrer dels mecànics. Però hi ha tota una avinguda que només hi ha botigues que venen teles, i una mica més enllà només electrodomèstics. Hi ha tot un carrer que faria les delícies de més d'una: sabates i més sabates. Però només hi venen sabates de dones. Si vols comprar sabates d'home és un altre carrer que no és el següent ni l'anterior, perquè clar, tampoc és qüestió de fer les coses amb lògica ni ordre. Un altre carrer es venen mobles i en un altre només roba infantil. Necessitàvem canviar diners, i com ja vam intuir, totes les oficines de canvi de la ciutat estan concentrades en una avinguda.
Sortim de l'oficina rics, riquíssims. Canviem 800 € i sortim amb més d'11 milions de rials a la butxaca. Més ben dit, a les butxaques, perquè no hi ha manera d'encabir aquell feix de billets a cap cartera. La moneda oficial és el rial, però quan et diuen els preus ningú parla de rials. La unitat de transacció que fa servir la gent és el tomam, que equival a 10 rials... em sembla, perquè encara no li he acabat d'agafar el truquillo al tema aquest de la moneda. Amb la informació prèvia que teníem he decidit passar de portar l'economia del viatge, que ja m'ha donat prou feina montar-lo. Deixo que vagin pagant ells i portant els comptes. Constanment quan et diuen el preu primer has de preguntar si rials o tomans, perquè la cosa canvia bastant.
La meva primera preocupació en aquest principi de viatge és el vestir, com suposo que moltes noies que decideixen venir aquí. I com ja vaig dir el primer dia que vaig escriure en aquest blog, almenys pel que es veu aquí a Teheran, és que no calia preocupa-se tant. Cert que hi ha dones cobertes de cap a peus amb el chador negre, però crec que a la capital predominen els texans, amb sabates o bambes, i per l'únic que es diferencien les noies a la nostra forma de vestir és en que han de portar una peça de roba a la part superior del cos que en teoria amagui la figura. I dic en teoria perquè el mantó, que és com es diu aquesta peça, no és més que un abric que duen força cenyit i entallat, i que si que marca la figura. I jo amb una camisa de quadres tipus llenyador. Sort que plou i fa una mica de fresca, i jo hem puc tapar amb l'abric llarg, perquè sino em sembla que passaria vergonya. El tema del mocador... ja vaig dir també el primer dia que és elàstic. Obligatori portar-lo, això si, però la manera d'interpretar la manera de portar-lo és bastant lliure. No cal semblar doña Rogelia i es pot portar molt relaxadament.
Relaxadament.... relaxadament quan t'acostumes a portar-lo, perquè en les meves primeres 24 de moure'm per l'Iran em porto a cada moment les mans al cap per assegurar-me que no cau, o per recol.locar-lo quan comença a desplaçar-se perillosament enrera. Perquè si me'l poso massa endavant em tapa la visió lateral. Haig de mirar endavant com els burros, perquè si miro enlaire em cau enrera. Quin conyàs. I en Jordi i el meu pare riuen. Si, quina gràcia, però a mi no me'n fa genys, perquè només em puc concentrar en el meu cap.
Intentem buscar un restaurant on dinar i sopar, però no ho aconseguim. A la guia en marca algun però no els sabem trobar. La majoria de locals només estan senyalitats en farsi, i només trobem kababis, petits locals on serveixen menjars ràpids i que de moment estan essent la nostra dieta quotidiana: kebabs, amb pa o arròs blanc. En un principi arribem a pensar que potser tots els restaurants de Teheran també es concentren en un carrer, tipus com fan els mecànics o qualsevol altre tipus de venda o activitat... Podria ser, perquè el cert és que a Teheran no hi trobarem cap restaurant com l'entenem nosaltres. I quan trobes un lloc per menjar, fins que no saps el nom d'algun plat... Només dir que el primer cop que mengem a Teheran i ens demanen que volem assenyalem la taula del costat i demanem que ens portin el mateix.
Teheran ens sorpren per la modernitat. No només en el vestuari. Completament occidental en els homes i per les dones ja us he explicat que m0lt més normalitzat del que m'esperava. Parlo també del parc automobilístic. Pels cotxes i busos que circulen pel carrer qualsevol diria que estem en una ciutat europea. En general són cotxes nous i en molt bon estat, i diria que un dels cotxes que més veim és el Peugeot 206. Però una cosa és que els cotxes siguin molt correctes i una altra cosa és que la circulació sigui molt correcta. Suposem que hi ha un codi de circulació perquè suposem que d'alguna manera i sota alguns principis teòrics la gent es treurà el carnet de conduir. Ara, la manera en com s'aplica el codi... És també molt elàstica. Impera la llei del més fort i del més ràpid, i guanya el que té més reflexos. És caòtic però potser veient el que he vist per exemple a la India tampoc no em sembla tant exagerat. Però ho és. Qualsevol lloc és bo per fer un canvi de sentit, si així s'ha de fer el camí més curt. Policia n'hi ha, que en teoria està vigilant el transit, però em sembla que ningú els fa cas.... I ells també passen de tot. Suposo que intentar controlar 10 milions de conductors histèrics no ha de ser una tasca molt gratificant. Pel vianant, i sobretot pels que acabem d'arribar, suposa un esforç d'adaptació i un respirar fort i tirar-te a la piscina, és a dir, tirar-te al mig d'una avinguda de quatre o cinc carrils desorganitzats per intentar arribar a l'altra banda. En un dels passos zebra en el que ens aturem per veure si des d'allà és més senzill travessar el carrer observo un policia que ens mira somrient. El tio estaria pensant que que dropos que són els guiris.

dimecres, 10 de novembre del 2010

KERMAN

Salam.
Se que tenim bastanta feina endarrerida de dies anteriors per explicar-vos pero ja us vam explicar que aqui no es tant facil trobar un lloc on connectar-nos. Dema anem cap a Yazd, on ens allotjarem al Silk Road Hotel, que resulta que es el lloc mes "motxilero" d'aquest pais, i on es suposa que hi ha WIFI. Aixi que dema estare treballant en el blog les hores que faci falta i us penjare, per fi, unes quantes fotos, que ja toca.

Ahir vam sortir de Shiraz cap a Kerman, des d'on us estem escrivint ara. Van ser 8 hores de bus pero el trajecte va ser comfortable, tot i l'avorriment. En arribar a l'hotel ens vam apropar al Bazar de Kerman, el centre historic d'aquesta ciutat. Era ja quasi vespre i estava molt animat. Vam estar fent una volteta fins que se'ns va acostar una parella del pais i ens va fer les tipiques preguntes, d'on venim i on anem, i ens van demanar si podiem parlar amb ells, perque estaven estudiant angles i havien de practicar.

Eren l'Ali i la Hadis. Estaven desafiant les normes locals perque no son matrimoni. Ella esta casada i ell tambe, pero son companys de classe i queden per practicar angles. Els hi van plantejar a les seves respectives parelles i hi van estar d'acord, pero saben que no son ben vistos perque la gent sap que estan casats i els miren malament. I aqui un cop mes, i ja en tenim uns quants d'exemples per explicar, se'ns va demostrar com son la gent d'aquest pais. Superamables i oberts, amb unes ganes de saber i explicar que crec que serien molt dificils de trobar en qualsevol altre lloc. Ens van portar a un local tradicional del bazar on es serveix te i on acabava de tocar una petita banda que feia musica tradicional. Pero l'Ali es va acostar a la banda i els va dir que erem tres estrangers, que erem els seus hostes i que si us plau continuessin tocant per fer-nos felicos, i aixi ho van fer. Vam estar una bona estona parlant amb ells, i a part d'explicar-nos un munt de coses del seu pais i la seva societat, es van interessar, com de fet fa tothom, per saber que pensavem d'Iran, per que haviem vingut, i que pensavem de la seva gent. Els feia por que pensessim que la gent d'Iran son uns terroristes, uns radicals fanatics, i ho pensen perque saben perfectament que aquesta es la idea que tenim a la nostra societat, i perque aquesta es la unica informacio que ens arriba de l'Iran. Pero queda clar quan ets aqui que no tenim informacio, sino desinformacio. La noia, la Hadis, vestia amb el chador negre, no per obligacio, perque no hi esta obligada, sino per conviccio, perque ella ho ha triat aixi. Aixo torna a trencar-te els esquemes, perque sempre vas pensant que les que vesteixen mes occidental i nomes porten el cap tapat com jo poden ser les que veuen com esta el seu pais, i que en canvi les que vesteixen amb chador son ultraconservadores i curtes de mires, per dir-ho planament. I en canvi es una noia molt maca, simpatica, que sap el que passa al seu pais i a fora i amb moltes ganes de viatjar i coneixer. I al despedir-se de nosaltres em va abracar, a mi, a una completa desconeguda, i en un pais on el contacte fisic es practicament un pecat.

I be, canviant de tema, avui hem aprofitat el dia. Hem matinat un altre cop, per agafar un taxi que ens ha portat a Rayen, a Mahan i a veure els Kaluts. El taxi l'hem compartit amb en Marcello, un noi de Monza, que porta quasi un mes viatjant i no te un desti clar ni una data de retorn a casa clara. L'unic que sap es que pel maig ha de ser a casa un altre cop. En principi dema marxa cap al sud de l'Iran per d'alla passar cap als Emirats Arabs i despres a la India. I cada vegada que trobem algu que ens parla dels seus viatges indefinits... ens morim d'enveja, perque no dir-ho.

El millor del dia ha estat sens dubte anar als Kaluts. Els kaluts son unes formacions sorrenques al desert, que s'extenen al llarg de mes de 145 km, i l'origen de la formacio dels quals resulta incerta. Sigui com sigui que es formessin, el cert es que formen un paisatge espectacular que hem estat contemplant durant unes hores tot i esperant la posta de sol. La opcio de passar una nit al ras hi era, pero estavem avisats que la temperatura a la nit baixa a dos graus, i no ens ha semblat molt bona idea.

Ho deixo aqui per avui, amb la promesa, ara si, de fotos i explicacions completes dema.


dilluns, 8 de novembre del 2010

VISITES

I se'ns esta fent tard i el que voldria es explicar-vos tot el que hem fet els darrers dies, perque ho vam deixar que marxavem de Teheran per agafar el tren cap a Ahwaz. Dema agafem un bus per anar a Kerman i prometo que patejarem la ciutat amunt i avall per trobar una connexio a internet on explicar-vos el que estem veient ( que se'ns acumula la feina ) i penjar alguna foto. Pero es que avui el voliem dedicar a en Mustafa, que s'ho mereix mes que cap visita.

Una abracada per tothom

MUSTAFA

Salam.
Hauriem volgut anar mantenint el blog al dia, pero trobar un lloc amb internet no es tant facil. Escriurem amb faltes d'ortografia no perque no en sapiguem mes sino perque aqui, com us podeu imaginar, no n'hi ha, i si n'hi ha no els sabem trobar. Perque una de les coses mes dificils aqui a Iran es trobar les coses. Tant se val que estiguem parlant de restaurants, llocs que vulguem visitar o punts per connectar-te a internet. I es dificil perque aqui tot esta escrit en farsi i no entenem res de res. Ara mateix en Jordi i jo hem sortit de l'hotel i segons la guia, no hauriem de necessitar un GPS per trobar un dels MOLTISSIMS coffenet de Shiraz. Doncs GPS no, pero preguntar a unes quantes persones on n'hi havia un si. I preguntar es l'altre problema, perque el nivell d'angles aqui es nul o quasi nul. Per sort la gent es molt amable i tothom s'esforca en donar-te una explicacio o en mobilitzar a tots els que tenen al seu voltant per ajudar-te. I aixo es el que ens esta xocant mes d'Iran. La gent.
Haviem llegit molt sobre l'amabilitat, hospitalitat i generositat dels iranians, pero sempre penses que aixo es el que posen a la guia. Pero es realment xocant com et tracten i el respecte i educacio de tothom. Alla on esperavem trobar un pais tancat, religios, recelos dels estrangers, i no cal que digui res mes perque tots ja sabeu que es pensa d'aquest pais. En realitat es una gent molt oberta i comunicativa, que sembla que no tinguin res a veure amb el govern i la imatge que ens donen les noticies.
I aprofito aquesta entrada per donar les gracies a en Mustafa. Aixo ell no ho llegira mai. Ja li vam dir pero segurament en Mustafa sera una de les coses que mes recordarem d'aquest viatge. En Mustafa es el taxista que ens va recollir a l'aeroport de Shiraz el dissabte al vespre. Parla unes poques paraules d'angles molt rudimentaries i les fa servir com pot. I ens va fer un bon preu per poder llogar ahir el seu taxi per portar-nos a fer les visites obligades de Persepolis i Pasargade i les tombes de Naqsh-e Rostam. I sens dubte que Persepolis i Rostam son espectaculars. Pero el dia no hauria estat el mateix sense ell. Ens va recollir a les 7 del mati a l'hotel, i pel cami ens va convidar a un tipic picnic irania a l'autopista: datils, te, galetes, pipes,... La seva dona li havia preparat la cistelleta per passar el dia fora treballant. En Mustafa te 29 anys i esta fins els collons de la situacio del seu pais, i el que voldria es poder marxar. Vam estar tot el dia amb ell i vam riure molt. Ens va intentar ensenyar alguna paraula en farsi, pero en realitat es va mostrar mes interessat en aprendre el catala que una altra cosa. Despres el vam convidar a dinar i es va colar a Persepolis dient que era el nostre guia perque ell no hi havia estat mai. I a Persepolis es on es va deixar anar i be, en realitat no se com explicar-ho, pero va ser el millor.
Tornant cap a Shiraz ens va convidar a casa seva. No sabiem si acceptar o no, pero va insistir i no li va ser gaire dificil. Ens va portar a la botiga de la seva dona per presentar-nos i despres a casa seva, on hi havia la seva germana ( que ella si que parla un angles perfecte perque estudia filologia anglesa a la universitat ), i ens van preparar el sopar. Un sopar en una casa iraniana amb una familia iraniana. En Mustafa no creu en deu. La seva germana en canvi, es musulmana convencuda, i porta el mocador no per obligacio sino perque creu que l'ha de portar. Pero de fet ella va mostrar el mateix interes que en Mustafa en coneixer com viviem nosaltres i la percepcio que teniem de l'Iran. I tot i no estar d'acord amb part de la nostra forma de vida ( sobretot vam estar parlant de les relacions de parella ), ho entenia i ho respectava.
El que vull dir es que va ser emocionant i sorprenent. No es molt frequent que gent que no et coneix de res t'obri les portes de casa seva i fins i tot t'ofereixi una habitacio perque et quedis amb ells. Despres de sopar ens va portar a l'hotel, i realment ens va fer molta pena dir-li adeu. No dic que anessim a plorar pero realment en Mustafa se'ns va guanyar en unes poques hores i el trobarem a faltar.
Aixi que aquesta entrada del blog va dedicada a ell i la seva familia.

dimecres, 3 de novembre del 2010

ALAMUT

Salam.
Avui ha tocat matinar. Hem anat a visitar el Castell d'Alamut, potser el castell més emblemàtic dels anomenats Castells dels Assassins. De les ruïnes no en queda gaire però s'ho estan currant. Està tot en obres i en procés de restauració. Per arribar són cinc hores de cotxe, 3 d'elles per les muntanyes d'Alborz, una carretera de curves i sempre amunt amunt. Ha estat una mica llàstima l'excursió perquè el dia no ha acompanyat. El castell s'alça sobre una roca escarpada des d'on hi ha unes vistes espectaculars a les valls. Això ho suposem perquè hi havia una boira tant densa que no es veia més enllà dels nostres nassos. Per això deia que ha estat una llàstima. Hauria estat un dia perfecte per fer fotos i penjar-ne unes quantes aquí, però realment n'hem fet poquetes i no gaire espectaculars. Demà a veure si us en posem unes quantes.

Ara mateix estem asseguts a la recepció del Firouzeh, un hotelet molt recomanat per la Lonely Planet ( com no ), fent el blog. I està aquí un noi de Cuenca, que viatja sol i ens està explicant les seves aventures per Iran. Una passada de viatge que va començar a la Xina, va continuar per Cambodja i Malasia, Qatar i ara s'està pensant si quan acabi amb Iran se'n va a Irak o no. I ara s'està animant i ja comença a explicar-nos altres viatges que ha fet amb anterioritat.

Demà a les 3 de la tarda agafem un tren cap a Ahwaz. Unes 15 hores de trajecte. Arribarem allà a primera hora per fer les visites del zigurat de Choga Zanbil, Shush i Shushtar. Abans de marxar, demà al matí us posarem alguna foto d'aquests dos dies.

Una abraçada a tots.


dimarts, 2 de novembre del 2010

JA SOM... A IRAN!!

Després de tot un estiu buscant i rebuscant informació, decidint una ruta, llegint i rellegint, i posant molta il.lusió per fi estem a Iran.

Poca cosa podem dir de moment, fa poques hores que hem aterrat a Teheran i estem situant-nos. És un viatge que planteja dubtes abans de començar-lo. Dubtes pel que fa a l'organització del viatge. Es un país amb molt poc turisme i desconegut, i és poca la informació que es pot trobar d'altres que hagin estat aquí abans. Però un cop vam aconseguir els visats i teníem els bitllets d'avió cap a Teheran ja no hi havia volta de full. Havíem de venir si o si. Aconseguir reservar un hotel barat per la primera nit ( després de 12 hores de viatge i quan arribes a un lloc nou és molt gratificant trobar algú esperant-te amb un paper a la mà amb el teu nom).

I així a primera vista i després de portar tot un dia patejant per Teheran crec que podem dir que no era tant greu. Encara no he vist res, ja ho sé. Estem a la capital i suposo que quan comencem a endinsar-nos al país les coses aniran canviant. Però pel que fa a mi, que tant patia per la roba i per haver de tapar-me el cap... És cert que abans de baixar de l'avió t'has de cobrir el cap amb un mocador. Però la norma és molt elàstica. Pots ensenyar molt de cabell i no passa res. El mocador cansa però perquè encara no tinc la tècnica del tot agafada. Aquestes noies ensenyen molt més cabell que jo i no se'ls hi mou ni una mica!! I jo haig de fer-los esperar cada deu minuts. Ja els hi he dit que no em faci córrer que si no em cau. I llavors seria com perdre la compostura I sobretot la roba. Només havíem llegit que si portar roba ample i llarga que tapi les formes del cos i hauríeu de veure la roba que porto a la motxilla... Es cert que no es pot anar en tirants ni màniga curta però d'aqui a vestir-se amb un sac hi ha una gran diferència. El cert és que la majoria de noies i dones porten texans i a sobre porten un manteau, és com un abric que pot ser de tela fina a l'estiu. I ben cenyit. I el maquillatge. No et pintis que està mal vist. No portis joies que està mal vist. I aqui es pinten i van enjoiades. I compren picardies i roba interior al bazar a la vista de tothom. No sé. O nosaltres ens hem equivocat de país, que no crec, o realment hem vingut "enganyats". Realment, i repeteixo, estem a Teheran i potser aquí les coses són diferents a la resta del país, però ara mateix el que diria és que qualsevol que hagi pensat en venir a Iran i li ha fet respecte... No cal tenir por. Tot sembla ben "normal" i no cal exagerar tant el tema de les diferències. Es cert que també hi ha les típiques imatges de les dones cobertes de cap a peus amb el chador negre, però de moment no és, ni de bon tros, la imatge predominant.

Pel que fa Teheran... una gran ciutat de 15 milions d'habitants, trànsit caòtic però tampoc sense exagerar. Es cert que no hi ha cap semàfor que funcioni, però hem travessat unes quantes avingudes i estem sencers. El trànsit a Marrakech o la India és molt, molt pitjor. Teheran és un lloc d'arribada, on estar un o dos dies com a molt per organitzar el viatge i algun transport, i poca cosa més. Demà sortirem de Teheran per anar cap al nord als Castells dels Assassins.

Lamento que el primer post sigui tant aborrit i sense fotos. Però estem esgotats ( només hem dormit 2 hores ), ha estat plovent tot el dia i la veritat és que ja tenim ganes que comenci el viatge de veritat.

Segur que demà us podrem explicar coses molt més interessants. Una abraçada a tothom.