dilluns, 8 de novembre de 2010

MUSTAFA

Salam.
Hauriem volgut anar mantenint el blog al dia, pero trobar un lloc amb internet no es tant facil. Escriurem amb faltes d'ortografia no perque no en sapiguem mes sino perque aqui, com us podeu imaginar, no n'hi ha, i si n'hi ha no els sabem trobar. Perque una de les coses mes dificils aqui a Iran es trobar les coses. Tant se val que estiguem parlant de restaurants, llocs que vulguem visitar o punts per connectar-te a internet. I es dificil perque aqui tot esta escrit en farsi i no entenem res de res. Ara mateix en Jordi i jo hem sortit de l'hotel i segons la guia, no hauriem de necessitar un GPS per trobar un dels MOLTISSIMS coffenet de Shiraz. Doncs GPS no, pero preguntar a unes quantes persones on n'hi havia un si. I preguntar es l'altre problema, perque el nivell d'angles aqui es nul o quasi nul. Per sort la gent es molt amable i tothom s'esforca en donar-te una explicacio o en mobilitzar a tots els que tenen al seu voltant per ajudar-te. I aixo es el que ens esta xocant mes d'Iran. La gent.
Haviem llegit molt sobre l'amabilitat, hospitalitat i generositat dels iranians, pero sempre penses que aixo es el que posen a la guia. Pero es realment xocant com et tracten i el respecte i educacio de tothom. Alla on esperavem trobar un pais tancat, religios, recelos dels estrangers, i no cal que digui res mes perque tots ja sabeu que es pensa d'aquest pais. En realitat es una gent molt oberta i comunicativa, que sembla que no tinguin res a veure amb el govern i la imatge que ens donen les noticies.
I aprofito aquesta entrada per donar les gracies a en Mustafa. Aixo ell no ho llegira mai. Ja li vam dir pero segurament en Mustafa sera una de les coses que mes recordarem d'aquest viatge. En Mustafa es el taxista que ens va recollir a l'aeroport de Shiraz el dissabte al vespre. Parla unes poques paraules d'angles molt rudimentaries i les fa servir com pot. I ens va fer un bon preu per poder llogar ahir el seu taxi per portar-nos a fer les visites obligades de Persepolis i Pasargade i les tombes de Naqsh-e Rostam. I sens dubte que Persepolis i Rostam son espectaculars. Pero el dia no hauria estat el mateix sense ell. Ens va recollir a les 7 del mati a l'hotel, i pel cami ens va convidar a un tipic picnic irania a l'autopista: datils, te, galetes, pipes,... La seva dona li havia preparat la cistelleta per passar el dia fora treballant. En Mustafa te 29 anys i esta fins els collons de la situacio del seu pais, i el que voldria es poder marxar. Vam estar tot el dia amb ell i vam riure molt. Ens va intentar ensenyar alguna paraula en farsi, pero en realitat es va mostrar mes interessat en aprendre el catala que una altra cosa. Despres el vam convidar a dinar i es va colar a Persepolis dient que era el nostre guia perque ell no hi havia estat mai. I a Persepolis es on es va deixar anar i be, en realitat no se com explicar-ho, pero va ser el millor.
Tornant cap a Shiraz ens va convidar a casa seva. No sabiem si acceptar o no, pero va insistir i no li va ser gaire dificil. Ens va portar a la botiga de la seva dona per presentar-nos i despres a casa seva, on hi havia la seva germana ( que ella si que parla un angles perfecte perque estudia filologia anglesa a la universitat ), i ens van preparar el sopar. Un sopar en una casa iraniana amb una familia iraniana. En Mustafa no creu en deu. La seva germana en canvi, es musulmana convencuda, i porta el mocador no per obligacio sino perque creu que l'ha de portar. Pero de fet ella va mostrar el mateix interes que en Mustafa en coneixer com viviem nosaltres i la percepcio que teniem de l'Iran. I tot i no estar d'acord amb part de la nostra forma de vida ( sobretot vam estar parlant de les relacions de parella ), ho entenia i ho respectava.
El que vull dir es que va ser emocionant i sorprenent. No es molt frequent que gent que no et coneix de res t'obri les portes de casa seva i fins i tot t'ofereixi una habitacio perque et quedis amb ells. Despres de sopar ens va portar a l'hotel, i realment ens va fer molta pena dir-li adeu. No dic que anessim a plorar pero realment en Mustafa se'ns va guanyar en unes poques hores i el trobarem a faltar.
Aixi que aquesta entrada del blog va dedicada a ell i la seva familia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada