dijous, 11 de novembre de 2010

MIRANT ENRERA

TEHERAN
El nostre primer contacte amb la República Islàmica de l'Iran és Teheran, la capital. Aterrem a l'aeroport Imam Khomeini ( "senyor" que dóna nom a un munt de places, avingudes, carrers, escoles i edificis del país ). L'escala a Istambul ha estat prou llarga com per veure un vol anterior al nostre que sortia cap a Teheran. I el principal punt d'interés era veure les cares que esperaven per embarcar. Ens ha emocionat veure que tres guiris també volaven cap a Iran. Sembla ser que no som els únics insensats. Això si, quan surt el nostre vol som els únics. Però com a mínim ja sabem que hi ha algun turista més. Un vol comfortable i quan ja estem a punt d'aterrar es comença a veure un joc de mocadors. La majoria de dones havien pujat a l'avió tipus "melenas al viento", però això s'ha acabat. Així que em poso el mocador al cap. Es nota que sóc una novata, perquè elles queden mega fashion i jo semblo doña Rogelia. Passem el control de passaports i a l'aerport fa molta calor, i jo amb el plumon a sobre per anar ben tapada. Així que mentre en Jordi i el meu pare fan via i em diuen va afanyat, jo vaig bufant per la calor i intentant no perdre el mocador= la compostura. A elles les veig moure's amb normalitat i jo només faig que tocar-me el cap per assegurar-me que no se'm cau el drap.
Ens recull un taxista que ja ens estava esperant i ens porta cap a l'hotel Firouzeh. Dormim un parell d'horetes sobre els llençols que havien utilitzat els darrers clients perquè no teniem l'habitació preparada. Però estàvem tant cansats que no mirem gaire. Quan ens aixequem continua plovent, i de fet continuarà plovent tot el dia, suficient per donar un aire molt trist i fosc a la ciutat però que no molesta per passejar.
Teheran és la porta d'entrada a l'Iran, per raons òbvies, per a la majoria de viatgers. Però definitivament, o aquesta és la nostra percepció, un desti completament prescindible i del que sortir el més aviat possible. Teheran és una megaciutat, megaextensa, superpoblada i supertransitada. I no es pot esperar una altra cosa si s'hi concentren 15 milions d'habitants. És el centre polític i administratiu del país però no ofereix grans atraccions al nostre parer.
El primer que fem és anar al Palau del Golestan, que en el seu moment va ser el centre i el cor de la ciutat. Però la majoria d'edificis que el componen estan tancats, i els que no ens semblen buits de contingut.
La ciutat disposa d'una sèrie de museus suposadament interessants. El Museu de les Joies, el Museu de les Catifes, i el Museu del Vidre i Ceràmica. No en veiem cap. Només entrem al Museu Nacional, que fa un repàs del ric llegat històric de l'Iran, i es centra especialment en les troballes de Susa i de Persepolis. S'hi exhibeix una còpia del Codi de Hammurabi, del que es diu que és el primer codi legal escrit ( i que diu allò de "ojo por ojo, diente por diente", no ho transcric al català perquè em sembla que no ho diem així ), i l'original del qual s'exhibeix a Paris. La sala que exhibeix aquest còpia fa una mena de reivindació nacional i de protesta, amb fotografies de tot el que van prendre anglesos i francesos i que ara es poden contemplar, bàsicament, al Museu del Louvre de Paris i al British de Londres.
Donem una volteta pel bazar, veiem alguna mesquita, però la ciutat ens deixa freds. Com he dit abans és una ciutat molt poblada, amb molt de trànsit, i sembla ser que només ofereix grans edificis de formigó gris, completament monòtons. El conjunt dels edificis, del trànsit, i el color monòton de la gent, on predominen els grisos i negres... Sembla una ciutat trista.
El nostre hotel està al carrer AmirKabir, el carrer dels mecànics. Un taller al costat de l'altre. I si no és un taller és una botigueta que ven rodes o recanvis de peces de cotxe o moto. Així que mentre recorrem tot el carrer per anar cap al centre resulta ser que durant una bona estona sóc la única dóna que s'hi passeja. Tot són homes. Després amb taxi descobrim que a la ciutat tot es concentra. El nostre és el carrer dels mecànics. Però hi ha tota una avinguda que només hi ha botigues que venen teles, i una mica més enllà només electrodomèstics. Hi ha tot un carrer que faria les delícies de més d'una: sabates i més sabates. Però només hi venen sabates de dones. Si vols comprar sabates d'home és un altre carrer que no és el següent ni l'anterior, perquè clar, tampoc és qüestió de fer les coses amb lògica ni ordre. Un altre carrer es venen mobles i en un altre només roba infantil. Necessitàvem canviar diners, i com ja vam intuir, totes les oficines de canvi de la ciutat estan concentrades en una avinguda.
Sortim de l'oficina rics, riquíssims. Canviem 800 € i sortim amb més d'11 milions de rials a la butxaca. Més ben dit, a les butxaques, perquè no hi ha manera d'encabir aquell feix de billets a cap cartera. La moneda oficial és el rial, però quan et diuen els preus ningú parla de rials. La unitat de transacció que fa servir la gent és el tomam, que equival a 10 rials... em sembla, perquè encara no li he acabat d'agafar el truquillo al tema aquest de la moneda. Amb la informació prèvia que teníem he decidit passar de portar l'economia del viatge, que ja m'ha donat prou feina montar-lo. Deixo que vagin pagant ells i portant els comptes. Constanment quan et diuen el preu primer has de preguntar si rials o tomans, perquè la cosa canvia bastant.
La meva primera preocupació en aquest principi de viatge és el vestir, com suposo que moltes noies que decideixen venir aquí. I com ja vaig dir el primer dia que vaig escriure en aquest blog, almenys pel que es veu aquí a Teheran, és que no calia preocupa-se tant. Cert que hi ha dones cobertes de cap a peus amb el chador negre, però crec que a la capital predominen els texans, amb sabates o bambes, i per l'únic que es diferencien les noies a la nostra forma de vestir és en que han de portar una peça de roba a la part superior del cos que en teoria amagui la figura. I dic en teoria perquè el mantó, que és com es diu aquesta peça, no és més que un abric que duen força cenyit i entallat, i que si que marca la figura. I jo amb una camisa de quadres tipus llenyador. Sort que plou i fa una mica de fresca, i jo hem puc tapar amb l'abric llarg, perquè sino em sembla que passaria vergonya. El tema del mocador... ja vaig dir també el primer dia que és elàstic. Obligatori portar-lo, això si, però la manera d'interpretar la manera de portar-lo és bastant lliure. No cal semblar doña Rogelia i es pot portar molt relaxadament.
Relaxadament.... relaxadament quan t'acostumes a portar-lo, perquè en les meves primeres 24 de moure'm per l'Iran em porto a cada moment les mans al cap per assegurar-me que no cau, o per recol.locar-lo quan comença a desplaçar-se perillosament enrera. Perquè si me'l poso massa endavant em tapa la visió lateral. Haig de mirar endavant com els burros, perquè si miro enlaire em cau enrera. Quin conyàs. I en Jordi i el meu pare riuen. Si, quina gràcia, però a mi no me'n fa genys, perquè només em puc concentrar en el meu cap.
Intentem buscar un restaurant on dinar i sopar, però no ho aconseguim. A la guia en marca algun però no els sabem trobar. La majoria de locals només estan senyalitats en farsi, i només trobem kababis, petits locals on serveixen menjars ràpids i que de moment estan essent la nostra dieta quotidiana: kebabs, amb pa o arròs blanc. En un principi arribem a pensar que potser tots els restaurants de Teheran també es concentren en un carrer, tipus com fan els mecànics o qualsevol altre tipus de venda o activitat... Podria ser, perquè el cert és que a Teheran no hi trobarem cap restaurant com l'entenem nosaltres. I quan trobes un lloc per menjar, fins que no saps el nom d'algun plat... Només dir que el primer cop que mengem a Teheran i ens demanen que volem assenyalem la taula del costat i demanem que ens portin el mateix.
Teheran ens sorpren per la modernitat. No només en el vestuari. Completament occidental en els homes i per les dones ja us he explicat que m0lt més normalitzat del que m'esperava. Parlo també del parc automobilístic. Pels cotxes i busos que circulen pel carrer qualsevol diria que estem en una ciutat europea. En general són cotxes nous i en molt bon estat, i diria que un dels cotxes que més veim és el Peugeot 206. Però una cosa és que els cotxes siguin molt correctes i una altra cosa és que la circulació sigui molt correcta. Suposem que hi ha un codi de circulació perquè suposem que d'alguna manera i sota alguns principis teòrics la gent es treurà el carnet de conduir. Ara, la manera en com s'aplica el codi... És també molt elàstica. Impera la llei del més fort i del més ràpid, i guanya el que té més reflexos. És caòtic però potser veient el que he vist per exemple a la India tampoc no em sembla tant exagerat. Però ho és. Qualsevol lloc és bo per fer un canvi de sentit, si així s'ha de fer el camí més curt. Policia n'hi ha, que en teoria està vigilant el transit, però em sembla que ningú els fa cas.... I ells també passen de tot. Suposo que intentar controlar 10 milions de conductors histèrics no ha de ser una tasca molt gratificant. Pel vianant, i sobretot pels que acabem d'arribar, suposa un esforç d'adaptació i un respirar fort i tirar-te a la piscina, és a dir, tirar-te al mig d'una avinguda de quatre o cinc carrils desorganitzats per intentar arribar a l'altra banda. En un dels passos zebra en el que ens aturem per veure si des d'allà és més senzill travessar el carrer observo un policia que ens mira somrient. El tio estaria pensant que que dropos que són els guiris.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada