OASIS DE SIWA

Arribar a l'oasis de Siwa suposa un trajecte de bus de 12 hores creuant uns 300 km de desert. Veníem a Siwa a relaxar-nos amb el dubte de si era possible relaxar-se a Egipte... Si!!! Si que és possible. Però tot s'ha de dir, Siwa no té res a veure amb la resta del país. La gent és diferent, i el temps també es mesura diferent. Venint del caos del Cairo ens va costar una mica entendre com funcionava el "poble" però després de donar unes quantes voltes ens vam acabar situant, i la veritat, és que ens hem adaptat molt i molt bé al ritme lent i tranquil que porten, i a no fer, en definitiva, res. Aquests dies els hem passat passejant per l'oasis en bicicleta, banyant-nos en les piscines naturals que tenen escampades per l'oasis, algunes de fredes, algunes de tèbies, i algunes de molt calentes. 

Ens vam acostar un dia al desert, pensant que si ja havíem estat tres dies al desert del Sáhara al Marroc, poc ens podríem sorprendre. Però tinc certa fixació en els deserts, i encara no havia recollit sorra d'Egipte, així que vam decidir-nos a fer la sortideta. I potser ha estat un dels millors dies que hem passat a Egipte!! Les dunes són dunes, és clar, però aquí el desert t'amaga unes sorpreses molt agradables: un petit llac d'aigua fresca on banyar-te al mig del no res, i encara més enllà una piscina natural d'aigua calentíssima ( feia més calor dins l'aigua que a fora, amb això em sembla que ho dic tot; mai no havíem pensat que podríem suar dins l'aigua!!! ).

Els mateixos habitants de Siwa parlen d'Egipte com d'un lloc diferent que pràcticament no va amb ells. Diuen "aquí a Siwa..., en canvi a Egipte...". I tot i que aprenen l'àrab a l'escola, conserven el seu propi idioma, el siwi. Van superrelaxats per la vida, no hi ha horaris (establerts si, però no els compleix ningú). Algunes botigues obren a les nou del vespre, això el dia que obren, el banc obre quan el director del banc es digna a aparèixer, el de l'estació de busos dorm i et fan tornar una altra estona per si igual es desperta.... Quan vas a menjar et donen una carta, però l'estoc que tenen és mínim. Demanis el que demanis, al moment veus que el cuiner travessa el carrer i va a buscar a la botiga del davant el que necessita. Un dia que ens hi vam fixar, en mitja hora va sortir com set vegades.... Ara compro un pebrot, ara compro un paquet d'spaghettis, ara un parell de tomàquets... T'ho has d'agafar tot amb calma, aquí no es coneixen les presses, crec que és una paraula que no existeix en el seu idioma.

L'únic "problema" per en Jordi ha estat que aquí no hi ha cervesa. Siwa és molt més tradicional i religiós que la resta del país. Hi ha un rètol ben gros a l'entrada del poble que demana a les dones visitants portar pantalons llarg i cobrir la part superior dels braços. El fet d'anar més tapada aquí que a la resta del país m'ha molestat a vegades, perquè la calor es fa insuportable, però s'hi està tant bé aquí que es porta bé. Aquí les dones van completament tapades, cosa que a la resta del país no passa ( en general), no ensenyen ni els ulls, i fins i tot porten guants perquè no se'ls vegi la pell de les mans. Mentre estan solteres es cobreixen el cap però ensenyen la cara, però a la que es casen s'han de cobrir completament. I tots els homes encara es vesteixen completament amb la galabiya blanca. A vegades sembla que sigui un poble on no hi ha dones, perquè pel carrer només es veuen homes, només de tant en tant es veuen les dones. 

Al que anava, que essent un lloc encara tant tradicional (en aparença!), està prohibit vendre alcohol, i en cap bar serveixen cervesa. Però vam fer els nostres contactes, la gent és superamable, i com que no hi ha pràcticament turistes aviat coneixiem mig poble i el poble ens coneixia a nosaltres. Feia molta gràcia com la gent t'oferia cervesa d'amagat: tots tenen un amic que la porta d'amagat d'Alexandria o el Cairo o de Libia, i en cinc minuts la pots tenir. Només era cervesa i semblava que anéssis a pillar droga. Total, que ja sabem qui són els "camells" del poble... Aquí vam conèixer el millor tio del país, l'Ahmed, que tot i parlar un anglès una mica rupestre, ens vam entendre i amb qui hem passat els moments més divertits a Egipte. 

MÉS FOTOS

http://www.facebook.com/media/set/?set=a.3575490659823.2154430.1049776973&type=1

EGIPTE III

Avui no tenia previst escriure res, però aprofito que acabem de d'arribar de les visites que hem fet aquest matí, i que no ens queda més remei que estar tirats aquí a l'hotel fins que surti el nostre tren cap al Cairo a les set de la tarda. Per sort, com ja vaig comentar ahir, aquí tenim una piscineta, que no us podeu imaginar com s'agraeix. 

Avui hem anat a la Vall dels Nobles (on enterraven els ministres i gent principal de l'entorn dels faraons), i al Ramesseum, un temple commemoratiu de Ramses II, i al temple de Medinat Habu, de Ramses III. Queden fora dels circuits que es fan habitualment, però han sigut una sorpresa molt agradable. Especialment el temple de Habu. Totalment recomanable. Probablement ja no us penjarem més fotos fins que arribem a l'oasi de Siwa, on allà si pensem que ens podrem relaxar. 

Aquests dies a Luxor ens ha acompanyat un guia, ja que tal i com vaig explicar ahir, aquí és millor agafar-te excursions organitzades per poder anar d'un lloc a un altre. No estem acostumats a fer-ho així, però crec que Egipte és un dels llocs on val la pena anar acompanyat d'un bon guia. En el nostre cas estic molt contenta, es tracta d'un egiptòleg que parla un anglès perfecte i ens ho ha explicat tot super bé. És clar que pots anar només amb un conductor i fer la visita pel teu compte, però crec que els llocs que hem vist sense guia se'ns han quedat una mica buits de contingut. Hi ha tant per veure i intentar comprendre, que si no estàs molt familiaritzat amb l'antic Egipte, no entens res, i només et pots quedar amb la imatge i la sensació, però sense cap significat. 

A més, el guia ens ha estat explicat força bé (o així m'ho ha semblat a mi) la situació política actual d'Egipte. Quan vam estar al Cairo ens vam passejar per la plaça Tahrir entre els acampats. Una mena de 15-M a l'egípcia ( tot i que en realitat seria més adequat parlar del 15-M com una versió espanyola i catalana de la plaça Tahrir). Completament segur al nostre parer tot i que ens van desaconsellar apropar-nos a Tahrir. En els darrers dies hem vist les notícies de canals internacionals amb morts i centenars de detinguts al Cairo, i sovint es parlava de Tahrir com el focus dels enfrontaments. Les imatges que veiem no ens   recordaven al Tahrir que vam veure, però segons les cadenes internacionals allò era Tahrir. No us ho creieu. No eren els manifestants de Tahrir, sinó la oposició dels musulmans radicals, sense gaire suport popular. Els de Tahrir sembla ser que continuen allà acampats tranquil.lament. Demà quan arribem al Cairo, tenim unes hores abans d'agafar el bus nocturn cap a Siwa, així que vull passar-m'hi per veure-ho amb els meus propis ulls. Ja us explicarem. I sobretot, em faria molta il.lusió poder treure la càmara de fotos allà i poder oferir-vos una imatge de Tahrir, però això em sembla que serà una mica més complicat. Veurem.

Deixem aquí de moment el blog fins que no arribem a Siwa d'aquí a un parell de dies. Però ara, abans de afrontar aquests dos dies de viatge i calor (ai, aquests 43 graus a l'ombra ens estan matant...) ens queden unes horetes de piscina. Anem a disfrutar-les!!

EGIPTE. PART II

la intenció era anar fent un blog més o menys a diari i anar explicant què feiem i penjar algunes fotos. Però en part per la pròpia dinàmica del viatge i en part per la mandra que tenia les nits que hauria pogut escriure, el resultat ha estat aquest: un zero pel blog. 

Viatjar per Egipte no és complicat, però potser més car del que en un principi havia previst.  Menjar és molt i molt barat, i l'allotjament també. Però el que ha desestabilitzat una mica el pressupost previst ha estat el tema del transport un cop arribes  a cada lloc. I és que hi tant per veure que has d'encabir un munt de coses en un dia. La major part dels llocs a visitar estan allunyats de la ciutat, potser no massa, però aïllats de manera que no hi ha transport públic per accedir-hi, i enmig del desert. I és que al voltant del Nil el paisatge és preciós, però allunyar-te'n una mica és entrar en una altra dimensió. En vistes del temps limitat que teníem i lo complicat que pot ser anar d'un lloc a l'altre, vam decidir agafar un tour organitzat per fer la part d'Aswan a Luxor. 

Una part del trajecte d'Aswan a Luxor l'hem feta navegant pel Nil en faluca, la barca tradicional de vela. Res a veure amb el luxe dels creuers, és clar. El capità fa també les funcions de "chef", i amb un minifogonet ens va preparar uns dinars i sopars supersenzills però bons de veritat. No hi ha lavabo, així que t'has d'esperar  a que la barca s'aturi una estoneta a la vora del riu i saltar entre les herbes a buscar un lloc tranquil... Però és una de les parts que més hem disfrutat fins ara, per la tranquilitat i el silenci, un viatge en el que és impossible no relaxar-se. Veient on amarraven els creuers quan arriben a Luxor o Aswan va quedar clar que la faluca, amb tota la seva simplicitat, ha estat la millor opció (opinió personal nostra, és clar). Els creuers amarren tots junts, i com que no hi ha prou lloc per aparcar-los tots, s'han de posar de costat. És a dir, que és molt probable que per pujar al teu vaixell hagis d'atravessar-ne dos o tres més. Això sense mencionar que per molt que paguis el millor camarot tens molts números que la teva única vista sigui el camarot del vaixell veí. I sense mencionar el soroll constant de tots el motors en marxa. No crec que sigui una opció recomanable.

I sobretot recalco la tranquil.litat de navegar en la faluca, perquè resulta un paradís comparat amb terra ferma. Les visites, impressionants, sí, impossible negar la grandiositat d'Abu Simbel, o l'espectacularitat dels temples de Luxor i Karnak, o la impressió que et produeixen les piràmides de Gizeh quan t'hi trobes cara a cara. I només menciono aquests exemples perquè probablement són els més espectaculars de tots els que ens hem anat trobant. No intentaré descriure´ls perquè considero que és una tasca absurda i sense sentit, ara mateix no crec que pogués trobar les paraules adequades que poguessin reflectir ni tant sols d'una manera aproximada la sensació que et provoquen. Ni tant sols les fotos que hem fet (ja sé que això en part per incompetència nostra) aconsegueixen reproduir aquella sensació de grandesa. 

El que ja no resulta tant agradable és la calor. No és calor. És el que ve després de la calor. No recomano a ningú venir a Egipte al juliol o agost. Simplement crec que seria un suicidi. Estem a maig i això ja és molt difícil d'aguantar. Portem uns dies superant els 40 graus. La idea a Luxor era agafar una bicicleta i fer la Vall dels Reis i la Vall de les Reines tot pedalant... Innocents. Sense una punyetera ombra enfilar carretera amunt pel desert i en pujada, a 42 graus com estàvem aquest matí... simplement és impossible posar en  pràctica molts dels plans que tenia. L'aire és tant calent que es fa difícil respirar. Per molt que comencis el dia ben d'hora, les hores fortes de calor te les menges vulguis o no. Em sembla que mai havíem consumit tants litres d'aigua com estem fent aquí.

L'altre punt complicat del viatge és torejar els egipcis... Són realment pesats. En Jordi ho porta força malament. Pel que fa a mi, tot i que també reconec que de veritat ho són, haig de reconèixer que haver estat abans a la India suposa una llicenciatura i un màster en paciència, i que probablement això m'ha ajudat a no començar a fotre mocs constantment (que algun si, és clar, perquè hi ha moments que et saturen). Viatjant sempre acabes comparant, vulguis o no, a la gent que et vas trobant. En els extrems de la meva escala personal, fins ara, en un extrem hi poso els indis, i en l'altre, per la innocència i generositat desinteressada, els iranis. Els egipcis, ho sento molt, i tot i haver gent molt maca i simpàtica, queden ben a prop de la meva experiència amb els indis. És cert que després de la revolució de l'any passat el nombre de turistes s'ha reduït dràsticament, així que potser això fa que  toquin més venedors i buscavides per turista, però la meva impressió és que ens veuen com euros amb potes.

Demà toca un altra matí infernal a la riba occidental de Luxor. Ens hi hem quedat una mica  més del que acostuma fer la majoria de gent per poder anar a veure un parell de temples i la Vall dels Nobles, sembla ser que força recomanables i molt poc visitats. La previsió per demà és que les temperatures pugin un grau més, és poc, però a aquestes alçades del termòmetre fa yuyu.

Ens esperen dos dies una mica farragosos. Demà, després d'aquestes visites, ens queden unes hores a la tarda per refugiar-nos a l'hotel (té piscina!!!) i agafar el tren nocturn de tornada cap al Cairo. Arribarem al Cairo a primeríssima hora del matí del dia següent, hi passarem unes hores per veure alguna coseta, i després hem d'agafar un bus nocturn cap a l'Oasis de Siwa, proper a la frontera de Líbia. Així que passarem dues nits sense llit. No vull ni imaginar la cara que tindré quan finalment arribem a Siwa, segurament serà un poema. Pràcticament una elegia m'imagino... 

Siwa serà el nostre últim destí a Egipte, abans de tornar a fer una altra nit de bus i passar una darrera nit al Cairo i tornar ja cap a casa. No sé si hauré agafat prou forces per afrontar una altra temporada d'estiu de les meves, però si més no, tot això que m'hauré endut.

Bones i caluroses nit.

FOTOS

http://www.facebook.com/media/set/?set=a.3575490659823.2154430.1049776973&type=1&l=058a10dfbb


Poques ganes de penjar fotos!! Podeu clicar en aquest enllaç o el copieu i veureu algunes fotos. Demà amb una mica més de ganes escric alguna cosa!

EL CAIRO

Egipte és un d'aquells destins en el que he somniat desde petita. I per fi sóc aquí!!
Vam arribar ahir al vespre, amb el temps just per deixar les bosses a l'hotel i anar a sopar. La veritat és que el que em venia més de gust era enganxar el llit i fer una bona dormida... Però no sempre les coses surten com un vol. Tenim l'hostel a un parell de minuts caminant de la Plaça Tahrir, la que va ser el punt més visible de la revolució de l'any passat i de les manifestacions posteriors. El cas és que la plaça en si no té ni una gràcia, però sembla ser que tots els carrers de la ciutat conflueixen aquí. És un caos constant, nit i dia, de cotxes, motos i tot tipus de vehicles motoritzats, tots i cada un d'ells amb els seus corresponents clàxons. Al que anava, que l'hostel està en un setè pis, però em sembla que si estigués acampada a Tahrir no notaria gaire la diferència. Això, la calor i els mosquits, companys de llit amb els que no havia comptat (aquest matí mentre em dutxava he comptat 33 picades ), han fet que resultés una nit complicada. I no parlaré de les estranyes olors que desprenia el meu llit...
Però tot val la pena quan et poses en marxa. Ha estat un dia llarguíssim, hem passat molta calor, és una ciutat molt agobiant, però quan he vist el Nil m'he emocionat. Ja sé que pot semblar una gran tonteria, però quan veus al teu davant el que ha estat l'escenari de tanta història i en el que m'hi havia imaginat tantes vegades... No sé, és una mica difícil d'explicar la sensació.
Toca anar a dormir.Demà anem a veure les Piràmides, i no m'estranyaria dir que he acabat plorant!!

Preparats per Egipte!!