diumenge, 29 d’abril de 2012

EL CAIRO

Egipte és un d'aquells destins en el que he somniat desde petita. I per fi sóc aquí!!
Vam arribar ahir al vespre, amb el temps just per deixar les bosses a l'hotel i anar a sopar. La veritat és que el que em venia més de gust era enganxar el llit i fer una bona dormida... Però no sempre les coses surten com un vol. Tenim l'hostel a un parell de minuts caminant de la Plaça Tahrir, la que va ser el punt més visible de la revolució de l'any passat i de les manifestacions posteriors. El cas és que la plaça en si no té ni una gràcia, però sembla ser que tots els carrers de la ciutat conflueixen aquí. És un caos constant, nit i dia, de cotxes, motos i tot tipus de vehicles motoritzats, tots i cada un d'ells amb els seus corresponents clàxons. Al que anava, que l'hostel està en un setè pis, però em sembla que si estigués acampada a Tahrir no notaria gaire la diferència. Això, la calor i els mosquits, companys de llit amb els que no havia comptat (aquest matí mentre em dutxava he comptat 33 picades ), han fet que resultés una nit complicada. I no parlaré de les estranyes olors que desprenia el meu llit...
Però tot val la pena quan et poses en marxa. Ha estat un dia llarguíssim, hem passat molta calor, és una ciutat molt agobiant, però quan he vist el Nil m'he emocionat. Ja sé que pot semblar una gran tonteria, però quan veus al teu davant el que ha estat l'escenari de tanta història i en el que m'hi havia imaginat tantes vegades... No sé, és una mica difícil d'explicar la sensació.
Toca anar a dormir.Demà anem a veure les Piràmides, i no m'estranyaria dir que he acabat plorant!!

Cap comentari:

Publica un comentari